Els diccionaris de pronúncia del catalá: passat, present i futur

Resum

La llengua catalana disposa d’informació fonètica detallada multidialectal d’ençà que el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover & Moll (1926/1930-1962/1968) fou enllestit quatre dècades enrere. Més endavant aparegué el primer diccionari de pronunciació del català (Bruguera, 1990, 20042), restringit al català central i amb una sola pronúncia per entrada -per tant, sense variants- i amb informació reduïda en relació amb noms propis, manlleus i neologismes. Més endavant es publicà un vocabulari d’unes 2.000 paraules (Paloma & Rico, 2000) en els dos estàndards orals de Catalunya: central i nordoccidental, de caràcter normatiu i en transcripció ampla, suficient per als parlants catalans. Poc después veié la llum un diccionari de pronúncia de la varietat valenciana (Lacreu, ed., 2001), que conté un nombre elevat d’entrades, però sense informació onomàstica, morfològica ni relativa a la variació de la pronúncia d’aquest parlar. Finalment, es presenta un diccionari en procés d’elaboració d’unes 70.000 entrades i de més de 200.000 pronúncies. El Diccionari de pronúncia catalana (DPC) ha estat concebut per Julià-Muné & Creus com un diccionari de pronúncia descriptiva, en principi de les varietats nord-ocidentali central de la llengua catalana, que ofereix a més la pronunciació estàndard recomanada.